Les celebracions i els canvis d’estació

Avui en dia, la manera d’adaptar la roba o el menjar a les estacions ve marcada per les campanyes publicitàries, i se’ns fa difícil entendre que en el passat, aquesta adaptació anava lligada a certes formes de computar el temps i d’assenyalar els inicis de les estacions, ben diferent respecte a les formes actuals.
A finals del segle XIX, l’antropòleg i historiador, Sir James George Frazer, va relacionar diferents mites, costums i rituals de diverses cultures, per proposar una interpretació sobre les formes de mesurar els temps. En aquesta controvertida obra, La branca daurada (1890) planteja com, la influència de factors climàtics ha suposat que D’acord amb les tesis de J. G. Frazer (1890), els canvis de temperatura i pluviositat que caracteritzen les estacions, i que en part depenen de la inèrcia tèrmica de la terra i de l’aigua, suposarien que els inicis de les estacions en la cultura popular no coincideixin amb les efemèrides astronòmiques, els solsticis i els equinoccis. Per aquest motiu, les diferents cultures haurien establert en l’antiguitat un “temps d’espera” que serviria d’indicador per als autèntics canvis d’estació, l’arribada del mal temps o “hivern” i del bon temps o “estiu”.
La tardor, també anomenada rerevera, primavera d'hivern, santmiquelada o autumne, suposava un període de preparació per a la penúria, la foscor i el fred de l’hivern, i en conseqüència, moltes vegades era associada amb la malenconia i amb la maduresa.
A les illes, així com a altres terres amb les quals compartim factors de caire cultural i climàtic, els canvis que es produeixen durant la tardor, s’associaven a dos moments concrets. El primer coincidia amb l’acabament del bon temps i venia marcat per la festa de Tots Sants, l’1 de novembre. El segon moment era marcat per la festa de la Candelària, el 2 de febrer, i es donava per finalitzat l’hivern. A latituds més altes, de clima més dur, la durada del “bon temps” era menor, i el seu inici no venia assenyalat per la Candelària, sinó pel primer de maig (en el món cèltic, festival de Beltane; en el món cristià, les creus de maig). Aquestes dates no es corresponien amb cap efemèride astronòmica, encara que totes tenen lloc 40 dies després d’alguna: del solstici d’hivern (la Candelària, 40 dies després de Nadal) i dels equinoccis de primavera -creus de maig-, o de tardor -Tots Sants-.
En el cas concret de Tots Sants, representava l’inici de la tardor, 40 dies després de l’equinocci de tardor, el dia 22 de setembre.

En aquestes dates, s’acostumava a estrenar la roba de la nova estació, es considerava acabada la temporada de caça, a la vegada que a molts llocs de la conca mediterrània es tancava l’any agrícola, que va de tardor en tardor, es procedia als pagaments endarrerits per la compra dels animals i vencien els contractes anuals d’arrendaments de terres. Era temps de fires agràries on adquirir nous instruments i animals per a les feines del camp, com encara es fa en molts dels pobles de les illes.