Cançó popular

Marrameu torra castanyes

a la voreta del foc;

ja n’hi peta una als morros,

ja en tenim Marrameu mort.

Pica ben fort,

pica ben fort,

que piques fusta,

pica ben fort.

Marrameu i Marrameua,

s’embolica amb un llençol!

feia veure que era un home

i era una fulla de col. Pica ben fort,

pica ben fort,

que piques fusta,

pica ben fort.

Marrameu ja no s’enfila

per terrats ni per balcons,

que té una gateta a casa

que li cus tots els mitjons.

Pica ben fort,

pica ben fort,

que piques fusta,

pica ben fort.

La festa de les llanternes:

Des de molt antic, dins l’època de tardor o a finals d’estiu, a Mallorca era tradició buidar carabasses, síndries o melons per fer-ne fanals i penjar-los dels balcons, de la mateixa manera que, de forma espontània s’organitzaven pels carrers dels pobles, unes curioses passejades fins després de la caiguda del sol. En aquesta mena de celebració els infants duien penjades de la mà aquestes llanternes, fetes amb meló, síndria, carabassa o paper, i cantaven cançons populars com Es sereno ha mort un moix o Una teringa de tot es carrer.
Actualment aquesta celebració ha estat recuperada, encara que d’una forma no tan espontània, a diferents pobles de Mallorca, en diferents dates; així, a Alcúdia té lloc, el dia de sant Bartomeu (el 24 d’agost), a Vilafranca (el 6 de setembre), a Campanet (el 26 de setembre), a Inca (el 5 o el 6 d’octubre) o a Biniamar (el dia 21 d’octubre).

Trobareu més informació al llibre Juga a fer juguetes, (Joan Sans, 2007).

L a Festa des Vermar

A finals de setembre, a la vila de Binissalem se celebren les festes des vermar. Es pot dir que suposen gairebé una setmana de gresca, menjars populars, concursos i desfilades vinculades al món del raïm i la vinya. Aquests dies els carrers són engalanats, s'organitzen balls i cercaviles i, sobretot, el vi, acompanya la festa!

La Guerra festiva del raïm
Els humans són éssers que juguen. El joc genera cultura i socialitza i per això, moltes vegades els humans tendim a enfrontar-nos de manera lúdica i no violenta amb els altres en un conjunt d'activitats que uneixen a qui hi participen. En aquestes guerres simbòliques, lluites lúdiques o batalles festives utilitzen tots els recursos materials que tenen al seu abast, en aquest cas la popular Batalla de Raïm, una multitudinària guerra lúdica amb el raïm que ha sobrat de la primera collita o que ha estat malmés i no es pot aprofitar –però també tomàtigues, pintura, arena, farina, aigua, etc.- per a llançar-se’ls per sobre, en una espècie de ritual col·lectiu per a matar l'avorriment.

Desfilada de carrosses.
L'ús de carros, carrosses, carruatges i altres vehicles de grans dimensions per a transportar imatges i representacions de déus, herois o persones considerades importants per a la comunitat és una constant en les celebracions festives de moltes cultures. Els carruatges són construïts per a l'ocasió, fent la funció de temple mòbil. Els heroi, les divinitats, els personatges emblemàtics de la festa, són passejats en processó pels carrers perquè tothom els pugui veure i aclamar.

El menjar de la festa

La festa compta amb un plat típic, els "fideus des vermar". Segons les receptes més antigues, aquest plat es feia amb la carn del xot més vell del ramat i un sofregit de ceba, tomàquet, sobrassada i cargols.

Les festes de tardor i les festes de la mort

Els diferents pobles que habiten el planeta entenen la vida de formes diverses. Amb el temps desenvolupen manifestacions culturals que els serveixen per deixar palesa la seva visió de la realitat. A partir d’aquesta observació, possiblement ens cridaran l’atenció, tant algunes coincidències, com algunes diferències, que ens resultaran, sorprenents i fins i tot inquietants.
Si ens centram en els rituals que acompanyen la mort, ens adonarem que l’ésser humà és l’únic animal que enterra, crema o s’acomiada d’alguna manera dels seus morts. Aquests ritus, són compartits socialment i serveixen per cohesionar el grup. Amb cerimònies, celebracions o festes, els pobles tracten d’aconseguir la benevolència o la gràcia divina, i els mites que els acompanyen, suposen una resposta imaginativa a preguntes racionals sobre l’existència del món, les malalties o la mort, i ens donen l’explicació a determinades prohibicions.
Molts dels ritus funeraris tenen com a finalitat no només assegurar al difunt una altra vida després de la mort, sinó també regular les relacions entre vius i morts. Amb aquests, es pretén que el mort descansi i no pertorbi el món dels vius.
La mort suposaria l’essència del desconegut, i en indrets molt diversos ha estat personificada amb símbols com esquelets, ombres o dimonis.
Ja fa uns anys que la celebració del Haloween s’ha estès arreu del món com un fenomen comercial, i cada any pel 31 d’octubre, bubotes, dimonis, bruixes i vampirs omplen les prestatgeries dels centres comercials.
Curiosament, en les nostres tradicions, per la revetlla de Tots Sants, la celebració de la por no és cap novetat. En aquestes dates i fins no fa tants d’anys, ens acompanyaven les figures d’en Banyeta Verda, de les jaies-bruixes de les rondalles i de les fresses. Les famílies es reunien al voltant de la ràdio per escoltar el Don Juan Tenorio, mentre es torraven castanyes i moniatos, i es relaitzava la tradicional visita al cementeri. Sense cap dubte aquesta, si pensam com eren els cementiris d'un temps (especialment les catacumbes), aquesta era una de les activitats familiars més esfereïdores.

La importància dels aliments i la cuina de la tardor

A l’hora de tractar les formes d’entendre la realitat, per part dels pobles, en relació a les celebracions populars, no només és important pensar en el què menjam, sinó per què menjam el que menjam.
En les societats mediterrànies tradicionals, els calendaris, les festes i les religions han anat lligats als comportaments alimentaris. Així, el simbolisme del menjar està impregnat per la religió o pels valors de classe social. El menjar, no només es relaciona amb els productes de temporada que ofereix la terra, sinó que també explica les relacions de poder, expressa trets d’identitat o d’identificació (que alhora poden ser religiosos, culturals, històrics i nacionals).
Al nostre àmbit cultural, l’arribada del mes de setembre, suposa noves expectatives i propostes, una època de canvis en les rutines diàries, en les formes de menjar i en els ingredients amb què es cuina.
La cloenda de cicles econòmics o naturals va seguida de la preparació per a la nova època de penúria, amb la consegüent provisió de reserves nutritives mitjançant la ingestió organitzada d’aliments rics en fècules i sucres, preparats de manera especial i per a conservar-se durant tota la nova estació, l’hivern.
Amb els primers freds, es deixen de banda els entrepans de platja i les ensalades lleugeres, per degustar plats més rics i contundents. Així, s’elaboren de bell nou cuinats, sopes, i aguiats. Amb l’arribada del fred començam a tenir més ganes de menjar. Es tracta d’una gastronomia més elaborada en la qual la cocció juga un paper important per donar com a resultat una cuina rica i complexa que inclou els productes de temporada.
Un cop recollida la garrofa, pelada l’ametlla, premsada l’oliva i el raïm als cups, al carrer, l’evidència de la tardor la dóna l’aparició de les castanyeres que posen a l’abast dels vianants castanyes i moniatos acabats de torrar. Aquests fruits de tardor esdevenen els protagonistes de la festa de Tots Sants, en que la tradició mana servir-los acompanyats de vi ranci o novell i, sobretot, dels panellets.És l’hora de començar a fer coloms, tords o llom amb col, sípia amb ceba, tombet de llampuga, col fregida amb carabassa, etc. És temps de matances i l’aviram està a punt. És moment també de fer bon formatges que acompanyin el raïm. Menció especial mereixen els arrossos: el de sípia, el de conill amb caragols, el brut, el de bacallà amb verdures, amb tombet, un sens fi de receptes.