NADAL... ARREU DEL MÓN

ALEMANYA Frohe Weihnachten!
Els preparatius comencen el 6 de desembre. Els adornaments tradicionals són uns petits ninots de fruita. Els infants deixen les seves cartes a les finestres i van dirigides a Christkind; aquest equival al tradicional Pare Nöel.

AUSTRÀLIA Merry Christmas!
Un sopar tradicional que inclou gall d'indi amb pernil i “pudding” de postre. Alguns australians celebren aquest sopar a l’aire lliure. Segons la tradició australiana, la nit abans de Nadal, a Melbourne, la gent es reuneix per cantar nadales.

FRANÇA Heureux Noël!
La nit abans de Nadal els nins i les nines deixen les seves sabates a prop de la llar de foc i després els pares deixen els regals a dins de les sabates. També els nens troben regals, dolços i fruites a l’arbre de Nadal.

INDIA Shub Naya Baras.
Les nits abans de Nadal els nens deixen les seves sabates davant la xemeneia, i són omplertes de regals.

ITÀLIA Natale saluto!
La festa comença amb el tradicional Gran Sopar, la nit del 24 de desembre. El sopar comença amb els entrants, seguits dels espaguetis amb cloïsses, el peix, la fruita, les verdures i el torró. La nit de sant Silvestre (31 de desembre) es mengen llenties, sobretot a la zona de Roma. Els infants reben les juguetes el 24 de desembre per la nit del pare Nöel i el 5 de gener els els porta una bruixa bona anomenada “Befana”.

PUERTO RICO Feliz Navidad!
El Nadal és la festa més esperada pels porto-riquenys. La família i els amics es reuneixen per compartir les seves alegries i els seus desitjos per any nou. Les cases són adornades amb llums i dibuixos de Nadal. Els nins i les nines esperen fins a la mitja nit per obrir els seus regals i hi juguen fins a la matinada.

ARREU DEL MÓN... ANY NOU

XINA Xin Nian Kuai Le! Feliç Any Nou!
Com que la data de l’Any Nou xinès depèn de les fases de la lluna, pot tenir lloc entre el 21 de gener i el 20 de febrer, i és la festa més important del país. És l’entrada a l’any 4705, segons el seu calendari lunar i fan festa grossa durant quinze dies, i acaben les celebracions amb l’anomenada « Festa de les Llanternes ». Les portes de les cases es decoren amb motius especials i les famílies es reuneixen per a menjar i intercanviar-se regals.
La celebració de l'any nou s'allarga durant quinze dies i es viu amb especial intensitat, essent comparable a les celebracions que es fan a Occident per Nadal i Cap d'Any. Els regals, l'engalanament de les cases i els generosos àpats familiars són típics d'aquestes dates. S’afirma que és el moment de tornar els diners o deutes que s’han contret durant el darrer any, començant el nou període, sens càrrecs materials ni psicològics.
La vigília de cap d’any, familiars i amics es reuneixen per fer el sopar del “Twan Yuan Fan” o “sopar de la reunió”. S’acostuma a menjar en taules rodones ja que el cercle simbolitza la perfecció i l’eternitat i això és el que es desitja per les relacions familiars. Tots els plats del sopar, tenen una simbologia pròpia i especial. Així, entre molts d’altres aliments, s’inclou el llegum “de l’any”, semblant en la seva forma, a un ancià amb una gran barba, amb el desig d’obtenir longevitat familiar. Mai no falta el peix, “Yú” que té el mateix caràcter que “menjar sobrant”, com a desig que mai manqui el menjar a taula; es serveixen petites panades cuites, per augmentar la riquesa (el diner a l’antiga Xina tenia la seva forma) i pinya tropical, “ong lâi”, ong (prosperitat) i lâi (venir)”, amb el desig que la prosperitat vingui l’any entrant.
Els llagostins sencers són imprescindibles i simbolitzen la felicitat ja que en coure’ls es posen vermells. Aquest color simbolitza la felicitat per al poble xinès.
En els dies que precedeixen l'arribada del nou any les llars es netegen de tot allò que es considera innecessari o que ja no es vol preservar, en una acte simbòlic que vol significar que l'any que comença serà millor.
El dia de Cap d'Any és costum de rendir homenatge als avantpassats i als deus xinesos, i la gent gran rep el respecte i la veneració dels més joves. Les danses del lleó i el drac donen color i alegria a la festa. I tot plegat va acompanyat d'una cuina exquisida on els plats tenen tots un simbologia pròpia.
S’acaba l’àpat amb nombrosos dolços perquè simbolitzen l’entrada dolça de l’any, un dolç començament...
Els nins, reben sobres vermells (felicitat) amb diners, sempre amb quantitats de número parell perquè aquests porten bona sort, excloent, això sí, el número “4” que es pronuncia igual que “mort”.
Espectaculars i plenes de llum són les festes que es fan al carrer. Destaquen els focs artificials i els petards (ells els van inventar) i, sobretot, les danses del lleó i del drac, importants animals a la simbologia xinesa, conduïts per experts practicants de Kung Fu, que amb els seus moviments fluids, circulars i potents i acompanyats pel so de la música de tambors, gongs i platerets, que espanten les forces del mal.
El dia 15 de gener del calendari lunar és quan hi ha la primera lluna plena de l’any. Aquest dia se celebra la festa de Yuan Xiao (la nit de la primera lluna plena). Tots els pobles i les associacions de veïns preparen, fins i tot amb un any d’antelació, les actuacions d’aquesta festa. El més espectacular es l’actuació del ball de dracs. Un poble, si és ric, pot tenir un drac artificial de 200 parts, i cada part necessita dos homes per ser portada. El cos del drac es fa amb fusta i paper xinès, i dins del “cos” es posen espelmes o bombetes elèctriques. Aquesta nit tothom surt al carrer amb llanternes per veure les actuacions del drac. Són llanternes artificials fetes a mà amb bambú, paper xinès o carabassa, i poden tenir diferents formes: de peix daurat, de personatges tradicionals, dels dotze animals simbòlics... Quan aquesta nit s’acaba, significa que s’ha acabat la festa de primavera.
Segons una llegenda, fa molts anys, Buda va convocar tots els animals, per celebrar l’Any Nou. A la cita, només se n'hi presentaren dotze, i Buda va donar el nom de cada un dels animals a un any de forma successiva segons l’ordre d’arribada a la celebració (rata, bou, tigre, conill, drac, serp, cavall, cabra, mico, gall, gos i cabra). Cada animal té una personalitat i unes característiques concretes i, els xinesos, consideren que quan naixem, adquirim els trets bàsics del que regeix el nostre any de naixement.

JAPÓ Kurisumasu – クリスマス
Els japonesos decoren les entrades de les cases amb dos pins anomenats kado-matsu. Darrere de cada un, es col•loquen tres tiges de bambú i, sobre la porta, el shimenawa, que és una soga de la qual pengen borles de palla i tires de paper blanc. També s’hi posa fulles de falguera, una taronja i una petita llagosta de mar. Tots aquests ornaments representen els bons desitjos d’una vida llarga, saludable i pròspera.

SUÈCIA God Jul och Gott Nytt År
En tocar les dotze campanades, els suecs llencen serpentines, toquen trompetes, bufen espantasogres i tiren coets des del balcó o el jardí. Fa uns anys, era típic d’aquesta nit les estampides d’Any Nou: es disparaven fusells i pistoles per espantar els trols. També es practicaven els jocs de vaticini, que consistien, per exemple, en abocar plom fos dins l’aigua per deduir la sort que tindrem durant el nou any a partir de les figures que s’hi formen.

EGIPTE Noel selam!
Els egipcis més rics celebren el cap d'any en sales de festes i hotels. Els que no són tant rics es queden a casa mirant la televisió amb la família.

VIETNAM
La gent camina en massa a través dels camps amb branques de presseguer, símbol de renovació i esperança per al futur. Durant tres dies entre el 21 de gener i el 19 de febrer, se celebra el Festival de Tet, l’Any Nou vietnamita.

RÚSSIA Pozdrevlyayu s prazdnikom Rozhdestva is Novim Godom.
Arribats al segle XX, l’any nou fou concebut com a continuació del Nadal, la festa més important que el precedia. La situació va canviar després de 1918, quan el govern revolucionari introduí el calendari gregorià, alhora que l’església ortodoxa, seguí amb el julià, amb dues setmanes de retard. Aquesta reforma, a més de desplaçar Nadal al 7 de gener originà la peculiar tradició de “l’any nou vell o antic” que cau la nit del 13 al 14 de gener.
El seu cicle actual de les festes és el més llarg d’Europa ja que s’inicia el 25 de desembre amb el Nadal catòlic que se celebra amb un marcat caire laic, continua amb l’any nou ortodox, marcat pel caire religiós i acaba amb l’any nou vell.

ÀFRICA OCCIDENTAL
Alguns pobles donen la benvinguda a l’any nou quan acaba l’estació seca. Ho solen fer amb una festa amb danses, música i percussió. Les cançons demanen als déus una bona collita dels productes que es plantaran aviat. Finalment, els homes emplenen carbasses amb aigua i les carreguen de nou fins al poble: és la manera de mostrar-se agraïts per les pluges que vindran.

COLÒMBIA
A Colòmbia hi ha la tradició de posar un ou en un tassó d’aigua i observar com canvia. D’aquesta manera, s’intenta endevinar les coses que passaran l’any següent.

EQUADOR
Les famílies cremen, la nit del 31 de desembre, un home de palla amb una llista de les faltes comeses per cadascú.
ESCÒCIA
En alguns petits pobles escocesos, els nins es vesteixen amb samarretes especials del dia de Cap d’Any, que rep el nom de Hogmanay, i van de casa en casa demanant pa, galetes o formatge. L’any vell s’acostuma a acomiadar amb foc.

ESTATS UNITS
El punt més emblemàtic de celebració, el Cap d’Any dels novaiorquesos, o els que es troben de pas per la ciutat, és Times Square. En aquesta plaça, coneguda com l’encreuament del món, s’apleguen milers de persones que segueixen, a través d’una pantalla gegant, l’arribada del nou any a les 24 zones horàries que té la Terra.

ÍNDIA
Tant els hindús com els sighs celebren el Diwali, o Festival de Llums. Té lloc durant la lluna nova de finals d’octubre o principis de novembre, quan la nit és molt llarga. Als centres urbans, s’encenen petites làmpades i espelmes en honor a Lakshmi, la divinitat de la riquesa i la prosperitat. Es col•loquen a les portes i finestres de les cases i, després, es llencen perquè surin en rius i llacs. Els desitjos d’any nou esdevindran veritat si els llums continuen encesos fins que desapareixen de la vista.

IRLANDA
En alguns indrets, els nins van de casa en casa demanant uns pastissos, anomenats bannocks, amb una forma semblant als dònuts. En altres llocs del país, els al•lots sovint lliguen un bri de palla o una mica de gespa seca i ho reparteixen entre el veïnat.

IRAN
Els iranians celebren el Cap d’Any amb un banquet en una taula parada amb set objectes, els noms dels quals comencen amb la lletra s. Alguns exemples són sonbol, que significa flors, i sekkeh, monedes.

ISRAEL
El festival jueu d’Any Nou, anomenat Rosh Hashanah, té un solemne to religiós. Es prega pel perdó, un bon any nou i una llarga vida. Normalment comença al setembre, el primer dia del mes hebreu de Tishri. Després del servei religiós del vespre a les sinagogues, els fidels mengen tots junts, en un àpat que inclou un pa dolç, anomenat challah, que se suca en mel per recordar les coses bones que portarà el nou any. L’últim dia del festival, se celebra el Yom Kippur, dia de l’expiació.
La Hanukà o "Festival dels Llums" té el seu orígen als llibres Primer i Segon de Macabeus. El miracle de les reserves d'oli per a un dia que en varen durar vuit es descrigué per primer cop al Talmud. El ritual del festival marca l'encesa d'una espelma cada dia dels vuit dies de la Hanukà, mitjançant una espelma especial anomenada menorà.
Després de l'establiment de l'estat d'Israel, la Hanukà va començar a servir, a més de com a celebració dels esforços del poble d'Israel per a sobreviure, com una festivitat d'intercanvi de regals alternativa al Nadal.

Idioma, dialecte o poble Frase Típica de Salutació

Afrikaans: Geseende Kerfees en 'n gelukkige nuwe jaar
Amhàric: Melkam Yelidet Beaal
Àrab: I'D Miilad Said ous Sana Saida
Aragonès: 1. Feliz Nadal e Buena Añada. 2. Buen Nadal e Buen Año. 3. Buen Nadal e Buena Añada. 4. Goyosas Fiestas Nabidals y Buen Cabo d'Año
Bable ó Asturià Felices navidaes y prosperu añu nuevu
Búlgar Vasel Koleda; Tchesti nova godina!
Cantonès Seng Dan Fai Lok, Sang Nian Fai Lok
Còrnic Nadelik looan na looan blethen noweth
Croat Sretan Bozic
Danès Glaedelig Jul
Inuktitut (llengua inuit) Jutdlime pivdluarit ukiortame pivdluaritlo!
Eslovac Veselé Vianoce a šťastný nový rok.
Eslovè Vesele bozicne praznike in srecno novo leto.
Esperanto Gajan Kristnaskon
Anglès Merry Christmas and Happy New Year.
Èuscara Zorionak eta Urte Berri On
Finlandès Hyvää Joulua or Hauskaa Joulua
Flamenc Zalig Kerstfeest en Gelukkig nieuw jaar
Francès Joyeux Noël et bonne année!
Gal•lès Nadolig LLawen a Blwyddyn Newydd Dda.
Gallec Bo Nadal e Feliz AniNovo. Bo Nadal e Prospero AniNovo.
Grec Kala Christougenna Kieftihismenos O Kenourios Chronos
Hawaià Mele Kalikimaka & Hauoli Makahiki Hou.
Italià Buon Natale e Felice Anno Nuovo.
Irlandès Nollaig Shona Dhuit.
Japonès Shinnen omedeto. Kurisumasu Omedeto.
Maltès Nixtieklek Milied tajjeb u is-sena t-tabja!
Maori Meri Kirihimete
Noruec God Jul og Godt Nyttår.
Occità Polit nadal e bona annada.
Portuguès 1. Boas Festas e um feliz Ano Novo 2. Boas Festas e Feliz Ano Novo 3. Feliz Natal
Rapa-Nui Mata-Ki-Te-Rangi. Te-Pito-O-Te-Henua.
Romanès Hristos s-a Nascut si Anul Nou Fericit.
Rus Pozdrevlyayu s prazdnikom Rozhdestva is Novim Godom.
Sard Bonu nadale e prosperu annu nou.
Servi Hristos se rodi.
Somali Ciid wanaagsan iyo sanad cusub oo fiican.
Suec God Jul och Gott Nytt År.
Swahili Krismas Njema Na Heri Za Mwaka Mpya.
Tagàlog (Filipines) Maligayang Pasko at Manigong Bagong Taon.
Turc Noeliniz Ve Yeni Yiliniz Kutlu Olsun.

Per saber-ne més:

Adreces web:

- http://www.festes.org/
- http://www.etnocat.org/festa/totsants/
- http://www.cppuntadenamer.org/curs%202005-06/cultura%20popular/bunyols.html
- http://www.cavallfort.es/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1062/6-castanyada.html

Alguns llibres on trobar més informació:

- Janer, Mª del Mar i Martínez, T. (1998) Les festes de les Illes. Palma. AEI.
- Janer, G. (1999) Les festes llunyanes. Palma. Olañeta ed.

- Munar, F. i altres (2008) L’esplendor de la festa. Màgia i misteri de les festes antigues. Palma. Institut d’Estudis Baleàrics.

- Amades, J. (1950-1956) Costumari català. El curs de l’any. Volum V. Barcelona. Salvat Editores S.A.

Els rosaris i altres dolços de Tots Sants.

A les illes, les tradicions de tipus religiós, les misses i les pregàries, es complementen amb d’altres, com són el costum a Mallorca que els padrins joves obsequiïn als fillols rosaris fets enfilant panellets, carabassat, dolços, fruites confitades i una patena de carabassat amb una estampeta d’un motiu religiós que es pengen al coll, i les postres típiques d’aquestes dates: els bunyols a Mallorca i Menorca, i els Panellets de pinyons a Eivissa i a Formentera.

També és el cas de les doblaes de Xixona (pa allargat de pasta tova i dolça, i amb el bessó de l’ametlla sense pelar), del codonyat, dels pastissets de moniato i, sobretot, els panets de la mort mallorquins, predecessors tant dels tendres i densos panellets de massapà com dels huesos de muerto mexicans, o dels ossos de sant que són unes postres populars a Espanya. La base principal és el massapà, fet amb ametlla mòlta i sucre, i prové de la tradició mediterrània, procedent de la gastronomia àrab.
Bunyols de vent

És indispensable per a aquestes dates fer referència als bunyols, un dels dolços espanyols més antics, estesos i consumits. Són fregits confeccionats a base d’oli d’oliva i farina, amb forma de bola i farcits de crema amb gran tradició gastronòmica a tot Espanya. De fet, a començaments del segle XVII ja es troben algunes referències a aquestes postres. Encara que inicialment eren ‘de vent’, com a metàfora de la vida que se’n va, avui poden assaborir-se farcits de diferents sabors. Els farcits de crema, cabell d’àngel, xocolata i nata ja no són els únics. Actualment existeix una varietat tan àmplia com la que es troba a la pasta dels ossos de sant. El seu èxit depèn bàsicament de dos factors: la netedat de l’oli de la fregitel•la i la qualitat de la mantega per elaborar la pasta. S’han de consumir el mateix dia de la seva elaboració o com a màxim al dia següent.

Els morts

L’1 de novembre és una festa en record dels avantpassats familiars, un moment en què els vius recorden els difunts, tant els que han mort durant l’any en curs com els que ja fa anys que van morir.
El costumari popular d’aquesta data és ric i variat, tal i com ho és també la manera com la gent del nostre àmbit cultural afronta la mort.

En contextos urbans és costum d’anar al cementiri a visitar els familiars morts, a qui s’honora fent ofrenes de flors i arreglant-ne la tomba. En alguns pobles es va al cementiri en processó col•lectiva, després de la missa de difunts del matí. Un altre dels elements d’aquesta festa és l’insistent toc de campanes de les esglésies, que anuncia la diada de bon matí.

El menjar

La gastronomia de Tots Sants, que procedeix d’antigues ofrenes funeràries, és rica i variada, ja que en aquest moment de l’any el rebost és ple de conserves, confitures i altres aliments de llarga durada elaborats amb els productes recollits a l’estiu i a l’entrada de la tardor. L’inici de l’hivern, tenia el seu repertori culinari particular.

Altres, sobretot dolços, s’elaboraven per poder-los conservar molt de temps i subministrar una font d’energia fàcilment digerible durant els mesos freds: la fruita confitada, el vi, l’oli, els productes del porc, els panellets...

Hi ha constància que antigament se celebrava la tradicional castanyada, un àpat familiar dedicat als morts i un record dels antics àpats funeraris. Després del sopar es menjaven les castanyes torrades al foc de la llar, els panellets o altres dolços propis d’aquest dia, i tot això s’acompanyava de vi que, segons el costum, havia de ser dolç o blanc. Les castanyes solien col•locar-se a sobre de la taula perquè cada comensal s’anàs servint.

Una de les ofrenes més característiques que es destinava als difunts és la de menjars, especialment de diversos tipus de pa.

Uns menjars són de caràcter més natural: arboces, atzeroles, gínjols, dàtils, codonys, figues, raïm, lledons, magranes, móres d’esbarzer, serves, figues, nespres, els humils moniatos i carabasses i, sobretot, les castanyes.

Els panellets són un producte de rebosteria casolana, fets amb els productes de la temporada: ametlla, sucre i rovell d’ou, bàsicament. En els de qualitat inferior, s’hi afegeix una part més o menys gran de moniato o patata. Poden anar coberts o no de pinyons i moltes cases en fan d’especials, segons el seu costum i imaginació, afegint-hi coco, xocolata, etc. L’origen dels panellets com a menjar característic de la diada de Tots Sants és poc clar. Poden ser un record d’antics menjars funeraris i devien servir simbòlicament a l’ànima del difunt en el seu viatge al més enllà. En alguns indrets la gent portava els panellets a l’església en cistells i se’ls menjava dins del mateix temple en comunitat.

Antigament, les famílies elaboraven aquests pastissets rodons de massapà a casa.
Aquesta recepta ancestral, actualment inclou clara d’ou per augmentar la seva esponjositat i a més poden adoptar diversos sabor en funció dels ingredients que s’afegeixin a la recepta base.

RECEPTA DELS PANELLETS DE PINYONS

INGREDIENTS:


• ½ kilo d’ametlles moltes.

• 200 grams de patates bullides i “xafades”.

• 400 grams de sucre.

• 1 clara d’ou i la pell de llimona ratllada.

• ½ kilo de pinyons i ¼ d’ametlles moltes.

PREPARACIÓ:


Es barregen tots els ingredients menys la clara d’ou i es deixen reposar 4 hores.
Després es fan bolles amb la massa i es vernissen amb la clara d’ou.
Es posen les bolles al forn, ben calent, vuit minuts per sota.

Tots sants i la nit de les ànimes

Les creences

A les terres del nostre àmbit cultural, tradicionalment es deia que la nit de Tots Sants, també coneguda com al festa dels morts, les ànimes retornaven a les cases i als llocs on havien viscut. Fins i tot es precisava el moment: a partir de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l’endemà a la mateixa hora.

Aquesta idea del retorn dels avantpassats no sempre tenia el mateix sentit que inspiren la mort o els esperits, avui en dia. En les antigues cultures, els difunts, i especialment els avantpassats, eren considerats com esperits protectors de la casa, una mena de petites divinitats familiars en qui confiar.

Aquest concepte dels morts com a esperits protectors encara es manté en algunes tradicions, que han arribat fins als nostres dies, en determinats llocs del nostre àmbit cultural.

Tradicions com la de posar aquella nit un plat més a taula, o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé, obrir les portes perquè passin les ànimes, o mirar de no moure gaire coses pels racons, convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.

Hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: era costum encendre espelmes i altres llums de flama, sovint a l’interior de càntirs i fruits del temps, com carabasses, que s’acostumaven a decorar i que es col•locaven a la porta de la casa, a les habitacions o a la cuina, o encendre el foc de la llar perquè els difunts familiars, que aquesta nit tornen a casa puguin trobar el camí, escalfar-se o trobar aliments i confort. Aquest seria el cas de les mariposetes de la nit del 31 d’octubre, llumenetes especials que cremaven sobre una capa d’oli els dies de Tots Sants i de Difunts, i que servien per assenyalar a les ànimes el camí cap a casa.

Les ànimes dels difunts tornaven a cercar el caliu del foc i a confortar-se per la bona acollida que rebrien dels parents, a moltes cases de Catalunya i de les Illes Balears, se’ls preparava un llit calent per si volien colgar-se, cosa que també perdura a molts llocs del País Valencià, on era costum que el dia de difunts s’havia de fer el llit de bon matí, deixar-lo preparat amb el tapament mig obert i anar a missa un parell de vegades perquè les ànimes tenguessin temps de descansar.

En alguns indrets també es feien processons carnavalesques amb l’aparició de les representacions dels esperits que la tradició popular ha creat al llarg dels temps: fantasmes, ànimes en pena i altres éssers.

A les carabasses se’ls feien uns talls que imitaven uns ulls i una boca, i el vespre hi encenien espelmes i les col•locaven darrere els vidres de la finestra dels pisos més baixos per fer por a la gent que passava pel carrer. La polpa era estorjada i aprofitada per fer-ne confitura de cabell d’àngel.

A l’actualitat, alguns d’aquests costums encara pervíuen a nivell familiar. El que sembla haver desaparegut és el costum d’encendre fogueres.

Algunes d’aquestes creences afecten directament els infants, i així, durant la castanyada, se’ls deia que no es menjassin totes les castanyes. N’havien de deixar alguna per a les ànimes, i si no ho feien, aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els infants que en deixaven alguna als peus del llit, l’endemà la trobaves canviada per un panallet. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graó de l’escala de la casa o pels racons i d’altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se’ls enduguessin.

A les Pitiüses, fins al segle XVIII i abans d’edificar-se les esglésies i construir-se cementiris, els morts s’enterraven al jardí o prop de les cases, un costum heretat dels romans. El culte als avantpassats morts pot, segurament, ser considerat com una mena de religió. Ja que es creu que tenen poder a “l’altre món”, quan es converteixen en esperits, els vius han de complaure’ls.

Posar ofrenes vora les fosses (flors ara, abans fins i tot menjar i beure), celebrar cerimònies en honor seu, encendre’ls espelmes, fer que se’ls diguin misses...ja que, si no es fa així, existeix la possibilitat, o almenys així sempre s’ha cregut, que tornin a empipar i a turmentar els vius o a fer de les seues en aquest món. D’aquí que encara hi hagi indrets on, en la nit del vespre del Dia de Tots Sants, se’ls deixen nous i pinyons trencats o magranes obertes, damunt la taula de la cuina, perquè si tornen i tenen fam puguin menjar sense fer remor ni molestar els vius que dormen, i llumeners encesos a la porta, perquè no ensopeguin...
I és que creences i supersticions, sobretot les relacionades amb el món sobrenatural i encara més en dates com aquestes, encara segueixen ben vives.

La nit de les ànimes. Orígens de la festa.

També anomenada « Festa dels morts », « Dia de les ànimes » o « Nit de les ànimes », el 31 d’octubre és la primera part de la festa de Tots Sants, el moment de l’any en què els morts visiten als vius.

Els Orígens

Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions, allunyades en la geografia i en el temps, han celebrat, en els primers dies de l’actual mes de novembre, festes dedicades al record i la relació amb els difunts. Les raons d’aquesta coincidència és el seguiment dels cicles naturals i els períodes estacionals de fred/calor i llum/foscor.

Culturalment es considera que l’hivern, s’inicia 40 dies després de l’equinocci de tardor (22 de setembre), és a dir al voltants de l’1 de novembre.

Un cop passat el temps de les collites, la terra sembla esmorteïda fins l’arribada de la primavera. Aquests mesos, ja des de l’antiguitat i per part de cultures diverses (els celtes, els egipcis o els romans), s’han relacionat amb la mort

Per als celtes, el culte als difunts era una part molt important de la religió. Aquest fet es pot constatar avui en dia, en la riquesa i la varietat de les tradicions folklòriques que s’han mantingut fins l’actualitat.

Els celtes que vivien fa uns 2000 anys a l’àrea d’Irlanda, del Regne Unit i del nord de França celebraven l’any nou l’1 de novembre, també anomenat Samhain.

El seu any es dividia en dos períodes: el temps clar i el temps fosc.

 

Els dies del Samhain obrien el període d’obscuritat, i eren considerats uns “temps fora del temps”, entre les dues meitats de l’any. En aquestes dates, la frontera entre els móns dels vius i els morts desapareixia. Els esperits dels morts tornaven a la Terra per entrar en contacte amb el món dels humans. Els celtes creien que la presència d’aquests esperits a més de fer malbé les collites i causar problemes, també servia per ajudar als Druides a predir el futur, i a fer profecies que confortaven la gent i la guiaven durant el llarg hivern.

Per commemorar l’esdeveniment es vestien amb caps i pells d’animals, i feien fogueres gegants on cremaven animals com a sacrifici als seus Déus.

Al foc del Samhain se li atribuïen propietats màgiques, i per exemple, les fogueres eren enceses als cims perquè els morts trobassin el seu camí. La nit del 31 d’ octubre les bruixes celebraven els aquelarres, i encara avui en dia, els practicants de la bruixeria declaren aquesta data com la més propícia per practicar les seves arts.

Durant els 400 anys de la dominació romana de les terres celtes, la tradició de Samhain es va combinar amb dos festivals romans: Feralia, un dia a finals d’octubre en què els romans honoraven els morts i un segon dia en què honoraven Pomona, la deessa de la fruita i dels arbres.

A les primeries del segle VII el Papa Bonifaci IV, va cristianitzar la celebració. Així, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma (el temple pagà de Tots els Déus) el va fer consagrar al culte cristià, i designà l’1 de novembre com el dia de Tots Sants (All Hollows), i la nit de Samhain va passar anomenar-se la nit de Tots Sants o All-Hollows Eve (més tard Halloween).

L’any 1000 dC, l’Església va instaurar el dia de Totes les Ànimes (All Souls’ Day), un dia per honorar els morts, el qual era celebrat de manera similar al Samhain, amb fogueres, desfilades i disfresses d’àngels, sants i dimonis. La tradició anglosaxona del “trick or treating” probablement té el seu origen en les desfilades que tenien lloc a Anglaterra.

Durant aquestes celebracions els ciutadans pobres demanaven menjar de casa en casa i les famílies els donaven uns pastissos anomenats “soul cakes” (pastissos d’ànimes).

La distribució d’aquests pastissos va ser una iniciativa de l’Església en substitució de la pràctica antiga de deixar vi i menjar per als esperits. Aquesta pràctica, va passar a ser realitzada pels infants que anaven de casa en casa al seu barri demanant, beguda, menjar o doblers.

El costum de buidar carabasses a l’àmbit anglosaxó ve probablement del folklore irlandès: el “Jack or Lantern”.
La llegenda conta que un home anomenat Jack va enganyar el dimoni, el va tancar en un arbre i va dibuixar una creu al tronc. Després va fer un tracte amb ell: si prometia no tentar-lo més, el deixaria sortir. Un cop Jack morí, se li va denegar l’entrada tant al cel per haver fet tractes amb el dimoni, com a l’infern per haver-lo enganyat. Així, Jack, rebé del dimoni, una espelma dins d’un nap per guiar-lo en la foscor. Els irlandesos utilitzaven naps com a “Jack’s lanterns” originàriament, però quan els immigrants van arribar a Amèrica, van trobar que les carabasses eren més atractives i fàcils de buidar, de forma que aquestes, a poc a poc, acabaren per substituir els naps.

Les Verges

Després d'un any d'espera, aquesta nit arriba a mallorca una de les revetlles més interessants. La revetlla de les Verges.

Serà una nit de bunyols, mistela, serenates i clavells!

Si vos interessa el tema no dubteu a entrar a :

• 
  
  http://costumaritradicional.wordpress.com/ Blog  sobre les festes i costumari popular.
  
• 
  
  http://elmeucicle.blogspot.com/2009/10/santa-ursula.html Blog de l'escola Infant Don Felip, on trobareu la recepta dels bunyols i la llegenda de santa Úrsula.
  
  
  

Gloses de les Verges!

Vet aquí algunes gloses per cantar la revetlla de les Verges!

Bon vespre, portal ditxós!

Que mos voleu donar entrada?

Que som una tracalada

que venim a cantar-vos.




Si me dónes lo que vull

jo et donaré lo que vols:

tu vols un paner de figues,

jo vull un plat de bunyols.


Sa lluna encara no és posta,

Si alç es cap la veuré.

Jo cant enmig des carrer

bona amor davant ca vostra.




Sa cadira plegadissa

que en Pep te va regalar,

sé com la vares guanyar:

jaguda dins sa païssa!

Anit passades les onze
vaig passar pel teu carrer;

si m’haguessis volgut bé

no hauries estada sorda.

 Aquesta ja és sa darrera
Que cantaré per aquí,
i es que em vulgui sentir
m’haurà de córrer darrera.

Si en sabeu de diferents... no dubteu a enviar-les!

Les verges (Mallorca)

El dia 21 d’octubre, es commemora el sacrifici patit per Santa Úrsula, en companyia d’altres al•lotes, de camí cap a Roma des de la Bretanya. La llegenda diu que en total eren onze mil verges, i tot i que el nombre no se sap amb certesa, alguns estudiosos del tema consideren que no devien passar gaire de la mitja dotzena.

A molts pobles i ciutats de Mallorca se celebra, amb petites variacions, una de les tradicions de galanteig més antigues i a la vegada populars, de l’illa. Es tracta d’una celebració espontània que realitzen grups de joves que agrupats en colles, van de casa en casa a cantar cançons populars a les seves enamorades, a qui també regalen clavells. Al llarg de la nit, i a canvi de la visita, les joves els ofereixen bunyols i vi dolç.

Els bunyols, els dolços vinculats tradicionalment a aquesta celebració i a la dels morts, poden ser de dos tipus: de vent o farcits. Inicialment eren ‘de vent’, com a metàfora de la vida que se’n va. És significatiu que la paraula vent significa ànima, en grec.

A aquestes sortides les anomenen serenates i tenen un component eròtic i picaresc important.

D’acord amb el Costumari català, la vigília del dia de les Verges, les joves es reunien en grans colles per anar a voltar pels carrers, agafades de les mans i cantant.

A Palma els fadrins que tenien relacions amoroses enviaven una banda d’orquestra a fer serenates a la seva estimada, segons els recursos del festejador, les cançons eren més llargues o més curtes. Es tractava d’un dia en què totes les orquestres i les colles estaven enfeinades, amb el seguici a nombroses cases per fer les serenates.

A Manacor, les al•lotes anaven a visitar les cases amigues on es donaven penjolls, magranes i codonys i elles anaven adornades amb un flocs semblants a una faixa de general. A Llucmajor els fadrins feien serenates a les joves i els sonadors demanaven als propietaris de casa que els deixassin caçar en les seves terres, i de la caça que obtenien feien un sopar quan acabaven de cantar.

A les poblacions petites, les al•lotes s’agrupaven en colles, es mudaven i portaven al coll una estampeta de santa Úrsula. Algunes aprofitaven per treure les seves joies. Anaven de visita a les cases i demanaven un raïm.

Tot i que la festa sembla haver decaigut en aquests darrers anys, especialment a Ciutat, i que les tonades tradicionals la majoria de vegades han estat substituïdes pel Clavelitos, encara avui es possible trobar aquesta nit colles que canten cançons amb un punt d’humor.

Cançó popular

Marrameu torra castanyes

a la voreta del foc;

ja n’hi peta una als morros,

ja en tenim Marrameu mort.

Pica ben fort,

pica ben fort,

que piques fusta,

pica ben fort.

Marrameu i Marrameua,

s’embolica amb un llençol!

feia veure que era un home

i era una fulla de col. Pica ben fort,

pica ben fort,

que piques fusta,

pica ben fort.

Marrameu ja no s’enfila

per terrats ni per balcons,

que té una gateta a casa

que li cus tots els mitjons.

Pica ben fort,

pica ben fort,

que piques fusta,

pica ben fort.

La festa de les llanternes:

Des de molt antic, dins l’època de tardor o a finals d’estiu, a Mallorca era tradició buidar carabasses, síndries o melons per fer-ne fanals i penjar-los dels balcons, de la mateixa manera que, de forma espontània s’organitzaven pels carrers dels pobles, unes curioses passejades fins després de la caiguda del sol. En aquesta mena de celebració els infants duien penjades de la mà aquestes llanternes, fetes amb meló, síndria, carabassa o paper, i cantaven cançons populars com Es sereno ha mort un moix o Una teringa de tot es carrer.
Actualment aquesta celebració ha estat recuperada, encara que d’una forma no tan espontània, a diferents pobles de Mallorca, en diferents dates; així, a Alcúdia té lloc, el dia de sant Bartomeu (el 24 d’agost), a Vilafranca (el 6 de setembre), a Campanet (el 26 de setembre), a Inca (el 5 o el 6 d’octubre) o a Biniamar (el dia 21 d’octubre).

Trobareu més informació al llibre Juga a fer juguetes, (Joan Sans, 2007).

L a Festa des Vermar

A finals de setembre, a la vila de Binissalem se celebren les festes des vermar. Es pot dir que suposen gairebé una setmana de gresca, menjars populars, concursos i desfilades vinculades al món del raïm i la vinya. Aquests dies els carrers són engalanats, s'organitzen balls i cercaviles i, sobretot, el vi, acompanya la festa!

La Guerra festiva del raïm
Els humans són éssers que juguen. El joc genera cultura i socialitza i per això, moltes vegades els humans tendim a enfrontar-nos de manera lúdica i no violenta amb els altres en un conjunt d'activitats que uneixen a qui hi participen. En aquestes guerres simbòliques, lluites lúdiques o batalles festives utilitzen tots els recursos materials que tenen al seu abast, en aquest cas la popular Batalla de Raïm, una multitudinària guerra lúdica amb el raïm que ha sobrat de la primera collita o que ha estat malmés i no es pot aprofitar –però també tomàtigues, pintura, arena, farina, aigua, etc.- per a llançar-se’ls per sobre, en una espècie de ritual col·lectiu per a matar l'avorriment.

Desfilada de carrosses.
L'ús de carros, carrosses, carruatges i altres vehicles de grans dimensions per a transportar imatges i representacions de déus, herois o persones considerades importants per a la comunitat és una constant en les celebracions festives de moltes cultures. Els carruatges són construïts per a l'ocasió, fent la funció de temple mòbil. Els heroi, les divinitats, els personatges emblemàtics de la festa, són passejats en processó pels carrers perquè tothom els pugui veure i aclamar.

El menjar de la festa

La festa compta amb un plat típic, els "fideus des vermar". Segons les receptes més antigues, aquest plat es feia amb la carn del xot més vell del ramat i un sofregit de ceba, tomàquet, sobrassada i cargols.

Les festes de tardor i les festes de la mort

Els diferents pobles que habiten el planeta entenen la vida de formes diverses. Amb el temps desenvolupen manifestacions culturals que els serveixen per deixar palesa la seva visió de la realitat. A partir d’aquesta observació, possiblement ens cridaran l’atenció, tant algunes coincidències, com algunes diferències, que ens resultaran, sorprenents i fins i tot inquietants.
Si ens centram en els rituals que acompanyen la mort, ens adonarem que l’ésser humà és l’únic animal que enterra, crema o s’acomiada d’alguna manera dels seus morts. Aquests ritus, són compartits socialment i serveixen per cohesionar el grup. Amb cerimònies, celebracions o festes, els pobles tracten d’aconseguir la benevolència o la gràcia divina, i els mites que els acompanyen, suposen una resposta imaginativa a preguntes racionals sobre l’existència del món, les malalties o la mort, i ens donen l’explicació a determinades prohibicions.
Molts dels ritus funeraris tenen com a finalitat no només assegurar al difunt una altra vida després de la mort, sinó també regular les relacions entre vius i morts. Amb aquests, es pretén que el mort descansi i no pertorbi el món dels vius.
La mort suposaria l’essència del desconegut, i en indrets molt diversos ha estat personificada amb símbols com esquelets, ombres o dimonis.
Ja fa uns anys que la celebració del Haloween s’ha estès arreu del món com un fenomen comercial, i cada any pel 31 d’octubre, bubotes, dimonis, bruixes i vampirs omplen les prestatgeries dels centres comercials.
Curiosament, en les nostres tradicions, per la revetlla de Tots Sants, la celebració de la por no és cap novetat. En aquestes dates i fins no fa tants d’anys, ens acompanyaven les figures d’en Banyeta Verda, de les jaies-bruixes de les rondalles i de les fresses. Les famílies es reunien al voltant de la ràdio per escoltar el Don Juan Tenorio, mentre es torraven castanyes i moniatos, i es relaitzava la tradicional visita al cementeri. Sense cap dubte aquesta, si pensam com eren els cementiris d'un temps (especialment les catacumbes), aquesta era una de les activitats familiars més esfereïdores.

La importància dels aliments i la cuina de la tardor

A l’hora de tractar les formes d’entendre la realitat, per part dels pobles, en relació a les celebracions populars, no només és important pensar en el què menjam, sinó per què menjam el que menjam.
En les societats mediterrànies tradicionals, els calendaris, les festes i les religions han anat lligats als comportaments alimentaris. Així, el simbolisme del menjar està impregnat per la religió o pels valors de classe social. El menjar, no només es relaciona amb els productes de temporada que ofereix la terra, sinó que també explica les relacions de poder, expressa trets d’identitat o d’identificació (que alhora poden ser religiosos, culturals, històrics i nacionals).
Al nostre àmbit cultural, l’arribada del mes de setembre, suposa noves expectatives i propostes, una època de canvis en les rutines diàries, en les formes de menjar i en els ingredients amb què es cuina.
La cloenda de cicles econòmics o naturals va seguida de la preparació per a la nova època de penúria, amb la consegüent provisió de reserves nutritives mitjançant la ingestió organitzada d’aliments rics en fècules i sucres, preparats de manera especial i per a conservar-se durant tota la nova estació, l’hivern.
Amb els primers freds, es deixen de banda els entrepans de platja i les ensalades lleugeres, per degustar plats més rics i contundents. Així, s’elaboren de bell nou cuinats, sopes, i aguiats. Amb l’arribada del fred començam a tenir més ganes de menjar. Es tracta d’una gastronomia més elaborada en la qual la cocció juga un paper important per donar com a resultat una cuina rica i complexa que inclou els productes de temporada.
Un cop recollida la garrofa, pelada l’ametlla, premsada l’oliva i el raïm als cups, al carrer, l’evidència de la tardor la dóna l’aparició de les castanyeres que posen a l’abast dels vianants castanyes i moniatos acabats de torrar. Aquests fruits de tardor esdevenen els protagonistes de la festa de Tots Sants, en que la tradició mana servir-los acompanyats de vi ranci o novell i, sobretot, dels panellets.És l’hora de començar a fer coloms, tords o llom amb col, sípia amb ceba, tombet de llampuga, col fregida amb carabassa, etc. És temps de matances i l’aviram està a punt. És moment també de fer bon formatges que acompanyin el raïm. Menció especial mereixen els arrossos: el de sípia, el de conill amb caragols, el brut, el de bacallà amb verdures, amb tombet, un sens fi de receptes.

La importància dels aliments i la cuina de la tardor

A l’hora de tractar les formes d’entendre la realitat, per part dels pobles, en relació a les celebracions populars, no només és important pensar en el què menjam, sinó per què menjam el que menjam.
En les societats mediterrànies tradicionals, els calendaris, les festes i les religions han anat lligats als comportaments alimentaris. Així, el simbolisme del menjar està impregnat per la religió o pels valors de classe social. El menjar, no només es relaciona amb els productes de temporada que ofereix la terra, sinó que també explica les relacions de poder, expressa trets d’identitat o d’identificació.
Al nostre àmbit cultural, l’arribada del mes de setembre, suposa noves expectatives i propostes, una època de canvis en les rutines diàries, en les formes de menjar i en els ingredients amb què es cuina.

La cloenda de cicles econòmics o naturals va seguida de la preparació per a la nova època de penúria, amb la consegüent provisió de reserves nutritives mitjançant la ingestió organitzada d’aliments rics en fècules i sucres, preparats de manera especial i per a conservar-se durant tota la nova estació, l’hivern.
Amb els primers freds, es deixen de banda els entrepans de platja i les ensalades lleugeres, per degustar plats més rics i contundents. Així, s’elaboren de bell nou cuinats, sopes, i aguiats. Amb l’arribada del fred començam a tenir més ganes de menjar. Es tracta d’una gastronomia més elaborada en la qual la cocció juga un paper important per donar com a resultat una cuina rica i complexa que inclou els productes de temporada.
Un cop recollida la garrofa, pelada l’ametlla, premsada l’oliva i el raïm als cups, al carrer, l’evidència de la tardor la dóna l’aparició de les castanyeres que posen a l’abast dels vianants castanyes i moniatos acabats de torrar. Aquests fruits de tardor esdevenen els protagonistes de la festa de Tots Sants, en que la tradició mana servir-los acompanyats de vi ranci o novell i, sobretot, dels panellets.És l’hora de començar a fer coloms, tords o llom amb col, sípia amb ceba, tombet de llampuga, col fregida amb carabassa, etc. És temps de matances i l’aviram està a punt. És moment també de fer bon formatges que acompanyin el raïm. Menció especial mereixen els arrossos: el de sípia, el de conill amb caragols, el brut, el de bacallà amb verdures, amb tombet, un sens fi de receptes.

Les celebracions i els canvis d’estació

Avui en dia, la manera d’adaptar la roba o el menjar a les estacions ve marcada per les campanyes publicitàries, i se’ns fa difícil entendre que en el passat, aquesta adaptació anava lligada a certes formes de computar el temps i d’assenyalar els inicis de les estacions, ben diferent respecte a les formes actuals.
A finals del segle XIX, l’antropòleg i historiador, Sir James George Frazer, va relacionar diferents mites, costums i rituals de diverses cultures, per proposar una interpretació sobre les formes de mesurar els temps. En aquesta controvertida obra, La branca daurada (1890) planteja com, la influència de factors climàtics ha suposat que D’acord amb les tesis de J. G. Frazer (1890), els canvis de temperatura i pluviositat que caracteritzen les estacions, i que en part depenen de la inèrcia tèrmica de la terra i de l’aigua, suposarien que els inicis de les estacions en la cultura popular no coincideixin amb les efemèrides astronòmiques, els solsticis i els equinoccis. Per aquest motiu, les diferents cultures haurien establert en l’antiguitat un “temps d’espera” que serviria d’indicador per als autèntics canvis d’estació, l’arribada del mal temps o “hivern” i del bon temps o “estiu”.
La tardor, també anomenada rerevera, primavera d'hivern, santmiquelada o autumne, suposava un període de preparació per a la penúria, la foscor i el fred de l’hivern, i en conseqüència, moltes vegades era associada amb la malenconia i amb la maduresa.
A les illes, així com a altres terres amb les quals compartim factors de caire cultural i climàtic, els canvis que es produeixen durant la tardor, s’associaven a dos moments concrets. El primer coincidia amb l’acabament del bon temps i venia marcat per la festa de Tots Sants, l’1 de novembre. El segon moment era marcat per la festa de la Candelària, el 2 de febrer, i es donava per finalitzat l’hivern. A latituds més altes, de clima més dur, la durada del “bon temps” era menor, i el seu inici no venia assenyalat per la Candelària, sinó pel primer de maig (en el món cèltic, festival de Beltane; en el món cristià, les creus de maig). Aquestes dates no es corresponien amb cap efemèride astronòmica, encara que totes tenen lloc 40 dies després d’alguna: del solstici d’hivern (la Candelària, 40 dies després de Nadal) i dels equinoccis de primavera -creus de maig-, o de tardor -Tots Sants-.
En el cas concret de Tots Sants, representava l’inici de la tardor, 40 dies després de l’equinocci de tardor, el dia 22 de setembre.

En aquestes dates, s’acostumava a estrenar la roba de la nova estació, es considerava acabada la temporada de caça, a la vegada que a molts llocs de la conca mediterrània es tancava l’any agrícola, que va de tardor en tardor, es procedia als pagaments endarrerits per la compra dels animals i vencien els contractes anuals d’arrendaments de terres. Era temps de fires agràries on adquirir nous instruments i animals per a les feines del camp, com encara es fa en molts dels pobles de les illes.

La mare de Deu d'agost i sant Roc

L'estiu segueix el seu curs... i gairebé cada dia podeu participar en alguna festa...

Avui horabaixa, al Molinar de Palma se celebra la processó marinera de la Mare de Deu Morta... a la posta de sol. Demà, a Alaró, a les 10h ballen els Cossiers!

Bibliografia d'interés!

A l'hora de redactar les anteriors entrades hem consultat diversos materials bibliogràfics i pàgines web... Si vos interessa aprofundir en el tema, trobareu més informació en la següent bibliografia:

Janer, Mª del Mar i Martínez, T. (1998) Les festes de les Illes. Palma. AEI.
Janer, G. (1999) Les festes llunyanes. Palma. Olañeta ed.
Munar, F. i altres (2008) L’esplendor de la festa. Màgia i misteri de les festes antigues. Palma. Institut d’Estudis Baleàrics.
Amades, J. (1950-1956) Costumari català. El curs de l’any. Volum V. Barcelona. Salvat Ed.


Pàgines web:

http://www.alcudia.net/municipi/festes/gastronomia3.html
www.gegantsmao.menorca.es
http://ponisclasse.blogspot.com/2007/04/el-carametller-cool-slideshows-ta.html

http://federaciodimonisbalears.blogspot.com/

Cuina d’estiu. La cuina del Sol

El sol forma una part molt important del menjar. Encara avui, en totes les cultures, el Sol és present en el transcurs del cicle anual aplicat a l’alimentació. Hem d’evocar la primacia del Sol en l’ancestral art d’assecar, per poder disposar tot l’any, certs aliments: fruites com els albercocs, préssecs (orellanes), prunes, figues, raïm (panses) etc. Aquests productes, encara avui, són la base de tota mena de farcits per a carn, embotits, arrossos (als països orientals, àrabs i asiàtics solen incloure aquests productes), plats de verdures, o de llegums. I, naturalment, els dolços i la pastisseria: des de l’asure turc a base de fruita seca, passant per la grana de capellà o les postres de músic, els púdings, pastissos, coques, xocolates, bombons, el cuscussó... Fins i tot en alguns països són tradicionals les begudes, com certs vins calents o aromàtics, que inclouen fruita seca. També s’assequen al sol les tomàtigues, pebres de cirereta, nyores, pebrots de romesco... Un altre producte marí per al qual és imprescindible l’acció del sol és la sal. L’assecat de peix i marisc ha estat i és una gran tradició alimentària (a totes les illes hi ha salines). Quant a la carn, pràcticament no n’hi ha de cap casta que es resisteixi a aquest procediment de conservació.
El solstici d’ estiu ens dóna la coca de Sant Joan, que originàriament era rodona. Aquesta ha derivat dels tortells amb ous a les actuals coques de fruita, de pinyons o de llardons, fins i tot farcides amb crema.
A Mallorca per Sant Joan les famílies feien coques planes petites com la mà, circulars i foradades en mig, que recordaven el disc solar, fet que es pot relacionar amb la cançoneta infantil que es gestualitza a la ma dels infants dient:

Una coqueta
amb sucre i olieta
i enmig un foradet
menja-te-la pes nasset
Una coqueta
de sal i oli
que quan és ben cuiteta
nyam, nyam
a dins la boqueta.

A Menorca es feien unes coques especials de forma circular que anomenaven urana, equivalent de celest o solar.
Les calors de l'estiu obren les portes a una cuina fresca i poc feixuga. Exemples d’això són les verdures i hortalisses: tomàtigues, pebres, ceba, all, julivert, carabassó, mongeta tendra, enciam, pastanaga, albergínia…i els plats que s’hi elaboren: trempó, albergínies farcides, pebres torrats, coques, tumbet, calderes, arrossos i aguiats de peix, ratjada, escabetxada, arrebossada o aguiada, calamars farcits...

Les fruites de temporada aporten líquids i sucres per combatre la set i la calor: prunes, síndria, meló, albercocs, mores, etc. Pel juny ja hi ha figues flors, que són les figues del primer esplet de les figueres que en fan dos cada any, i després es succeeixen tot un seguit de varietats que endolceixen tota l’estació: verdals, roges, agostenques, bordissots blanques i negres, de pàmpol… I no podem deixar d’anomenar les de moro, que, encara que algú en digui menjar de porcs, si es té la paciència i l’habilitat de collir-les i pelar-les sense sortir-ne malparat, ens fan gaudir de colors i de sabors ben especials.

Els gelats, un temps tan preuats i de consum tan restringit per les dificultats d’elaboració (si a les cases de neu no n’hi havia ni tan sols els senyors i els rics en podien consumir), a l’abast de tothom actualment, són els dolços més consumits a l’estiu i es poden acompanyar d’ensaïmades, gató, quartos, coca d´albercoc...

A l'estiu menjar calent
no és gaire bon aliment!

Festes d'estiu

L’estiu

L'estiu, com ja sabem, té el seu inici al voltant del 22 de juny, l’equinocci d’estiu, i finalitza el 22 de setembre, amb l’equinocci de tardor. En aquesta estació la duració dels dies és major respecte les nits. Durant l’estiu augmenten les temperatures a causa de la inclinació de l'eix de rotació terrestre.

És durant els mesos de juny, juliol i agost, que en molts estats es dóna el període vacacional per excel·lència, tant a l'escola com a l’àmbit laboral. Aquesta estació concentra la majoria de festes patronals dels pobles illencs. Aquestes deriven de les antigues festes que celebraven la fi de tasques agrícoles.

Algunes festes d’estiu...

Menorca:
Al llarg de l’estiu menorquí, les diferents viles celebren les seves festes patronals. En la majoria d’aquestes, tradicionalment el cavall és el protagonista. Els caixers, vestits de blanc i negre, i els seus cavalls engalanats, reviuen cada any tot un seguit de rituals festius, tot demostrant les seves habilitats entre la multitud, tot fent botar els cavalls al ritme del «Jaleo».

El calendari de les festes majors és el següent:

Els dies 23 i 24 de juny se celebren les festes de Sant Joan, a Ciutadella. Per la segona quinzena de juliol, se celebren les festes patronals des Mercadal, Fornells i es Castell; i el mes d’Agost, pràcticament tots els caps de setmana, se celebren festes a es Migjorn Gran, Llucmaçanes, Alaior, Sant Climent, Ferreries (24 i 25, Sant Bartomeu) i Sant Lluís. Ja dins el mes de setembre, els dies 8 i 9, se celebren les festes de la Mare de Déu de Gràcia, a Maó.

Pitiüses:

A Formentera, se celebren les festes de Sant Jaume, el 25 de juliol i de Santa Maria, el dia 5 d´agost.

A Eivissa, entre d’altres, se celebren, el dia 5 d’agost, se celebra la festa de Santa Maria d’Eivissa, també anomenada la Mare de déu de les Neus; i el dia 8, també d’agost, se celebra Sant Ciriac, patró de l’illa, data que coincideix amb el dia de la Conquesta catalana.

Mallorca:

El dia 29 de juny, se celebra Sant Pere, patró dels mariners. En aquesta data es realitzen processons marineres amb barques. Algunes de les més tradicionals són la d’Alcúdia, la del Port d’Andratx, la de Palma o la del Port de Sóller.

El dia 20 de juliol, per Santa Margalida, a Felanitx es realitza la desfilada dels Cavallets, la dama i els xeremiers; els dies 24 i 25, per Sant Jaume, a Algaida, els cossiers duen a terme les seves danses d’origen pagà; i el dia 28 de juliol, per Santa Catalina Tomàs, a Valldemossa, se celebra la processó de la Beata.

El Dia 2 d’agost, a Pollença, se celebra la Mare de Déu dels Àngels. En aquesta festa major se celebra una processó amb l’acompanyament de dues àguiles, dues nines, i Sant Joan Pelós, un nin. Els tres fan una dansa solemne i mesurada.

El dia 24 d’agost, a Montuïri, Sant Bartomeu fa sortir els cossiers i el dimoni.