Les creences
A les terres del nostre àmbit cultural, tradicionalment es deia que la nit de Tots Sants, també coneguda com al festa dels morts, les ànimes retornaven a les cases i als llocs on havien viscut. Fins i tot es precisava el moment: a partir de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l’endemà a la mateixa hora.
Aquesta idea del retorn dels avantpassats no sempre tenia el mateix sentit que inspiren la mort o els esperits, avui en dia. En les antigues cultures, els difunts, i especialment els avantpassats, eren considerats com esperits protectors de la casa, una mena de petites divinitats familiars en qui confiar. Aquest concepte dels morts com a esperits protectors encara es manté en algunes tradicions, que han arribat fins als nostres dies, en determinats llocs del nostre àmbit cultural.
Tradicions com la de posar aquella nit un plat més a taula, o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé, obrir les portes perquè passin les ànimes, o mirar de no moure gaire coses pels racons, convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.
Hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: era costum encendre espelmes i altres llums de flama, sovint a l’interior de càntirs i fruits del temps, com carabasses, que s’acostumaven a decorar i que es col•locaven a la porta de la casa, a les habitacions o a la cuina, o encendre el foc de la llar perquè els difunts familiars, que aquesta nit tornen a casa puguin trobar el camí, escalfar-se o trobar aliments i confort. Aquest seria el cas de les mariposetes de la nit del 31 d’octubre, llumenetes especials que cremaven sobre una capa d’oli els dies de Tots Sants i de Difunts, i que servien per assenyalar a les ànimes el camí cap a casa.
Les ànimes dels difunts tornaven a cercar el caliu del foc i a confortar-se per la bona acollida que rebrien dels parents, a moltes cases de Catalunya i de les Illes Balears, se’ls preparava un llit calent per si volien colgar-se, cosa que també perdura a molts llocs del País Valencià, on era costum que el dia de difunts s’havia de fer el llit de bon matí, deixar-lo preparat amb el tapament mig obert i anar a missa un parell de vegades perquè les ànimes tenguessin temps de descansar.
En alguns indrets també es feien processons carnavalesques amb l’aparició de les representacions dels esperits que la tradició popular ha creat al llarg dels temps: fantasmes, ànimes en pena i altres éssers. 
A les carabasses se’ls feien uns talls que imitaven uns ulls i una boca, i el vespre hi encenien espelmes i les col•locaven darrere els vidres de la finestra dels pisos més baixos per fer por a la gent que passava pel carrer. La polpa era estorjada i aprofitada per fer-ne confitura de cabell d’àngel. A l’actualitat, alguns d’aquests costums encara pervíuen a nivell familiar. El que sembla haver desaparegut és el costum d’encendre fogueres.
Algunes d’aquestes creences afecten directament els infants, i així, durant la castanyada, se’ls deia que no es menjassin totes les castanyes. N’havien de deixar alguna per a les ànimes, i si no ho feien, aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els infants que en deixaven alguna als peus del llit, l’endemà la trobaves canviada per un panallet. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graó de l’escala de la casa o pels racons i d’altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se’ls enduguessin.
Algunes d’aquestes creences afecten directament els infants, i així, durant la castanyada, se’ls deia que no es menjassin totes les castanyes. N’havien de deixar alguna per a les ànimes, i si no ho feien, aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els infants que en deixaven alguna als peus del llit, l’endemà la trobaves canviada per un panallet. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graó de l’escala de la casa o pels racons i d’altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se’ls enduguessin. 
A les Pitiüses, fins al segle XVIII i abans d’edificar-se les esglésies i construir-se cementiris, els morts s’enterraven al jardí o prop de les cases, un costum heretat dels romans. El culte als avantpassats morts pot, segurament, ser considerat com una mena de religió. Ja que es creu que tenen poder a “l’altre món”, quan es converteixen en esperits, els vius han de complaure’ls. Posar ofrenes vora les fosses (flors ara, abans fins i tot menjar i beure), celebrar cerimònies en honor seu, encendre’ls espelmes, fer que se’ls diguin misses...ja que, si no es fa així, existeix la possibilitat, o almenys així sempre s’ha cregut, que tornin a empipar i a turmentar els vius o a fer de les seues en aquest món. D’aquí que encara hi hagi indrets on, en la nit del vespre del Dia de Tots Sants, se’ls deixen nous i pinyons trencats o magranes obertes, damunt la taula de la cuina, perquè si tornen i tenen fam puguin menjar sense fer remor ni molestar els vius que dormen, i llumeners encesos a la porta, perquè no ensopeguin...
I és que creences i supersticions, sobretot les relacionades amb el món sobrenatural i encara més en dates com aquestes, encara segueixen ben vives.
I és que creences i supersticions, sobretot les relacionades amb el món sobrenatural i encara més en dates com aquestes, encara segueixen ben vives.
